El constant contacte amb la naturalesa i els entorns rurals, és el que em va obrir les portes de l’excursionisme i aquest al muntanyisme i a l’alpinisme.

Sóc en Jordi Girona, de formació enginyer tècnic industrial, nascut el 1979 i resident a la Selva del Camp (Baix Camp) i ja de ben petit, mons pares ens duien a mi i a mon germà a la muntanya: el Pirineu, Prepirineu, els Ports o las Apujarras eren llocs habituals on hi acampàvem, visitàvem llacs, pobles i ermites abandonades o recol·lectàvem bolets. Vaig ser durant molts anys de la meva infància un assistent habitual als esplais i les colònies que s’organitzaven al meu poble, aquestes tenien totes un caire excursionista com base canònica. El contacte amb la natura doncs, era quotidià i habitual, per tan, i sense cap mena de dubte, això ha esdevingut un fet clau a la meva vida.

Tan mateix, durant una pubertat i adolescència un mica moguda i un tan turbulenta, vaig estar apartat de la muntanya i la naturalesa durant uns 5 o 6 anys, i finalment un fet tràgic em va fer tornar-hi. De la mà de mon germà gran, als 22 anys vaig coronar el sostre de Catalunya: la Pica. Aquella muntanya que no deix indiferent a ningú que la trepitja! Des d’aleshores ja no hi hagut aturador i amb alguns alts i baixos, el meu contacte amb la muntanya ha estat constant i ascendent.

La muntanya en si mateixa m’ha reglat algunes de les experiències més gratificants de la meva vida, però també m’ha portat noves aficions com el ciclisme, la fotografia de fauna i l’ornitologia, al mateix temps que m’ha fet conèixer noves amistats.   

Amb l’Andreu ens vam conèixer durant els preparatius de l’ascensió al Kilimanjaro, el qual vàrem fer satisfactòriament. Em va parlar del seu espectacular projecte de vida: TOP SUMMITS OF THE WORLD. Havent quedat impressionat per la magnitud del projecte, vaig decidir acompanyar-lo en alguns d’aquests cims, els que sempre he volgut fer i ara ja en van dos plegats (Kilimanjaro i Moldoveanu) i tenint-ne algun de més ja programat.

Els cims que farem junts ningú ho sap, però desitjo que en siguin molts, perquè el muntanyisme no és una afició qualsevol, de vegades no tinc clar ni que sigui una afició, és filosofia, és perseverança, és passió i intrínsecament és ecologisme i amor per la natura i els espais salvatges i el més lliures possible de manipulacions humanes, en definitiva és tot allò que pot fer de qualsevol esser humà molt millor.

En un moment de la meva vida en que buscava respostes, la muntanya me les va donar i aquestes eren tan simples que mai les hagués trobat en cap altre lloc. Les respostes eren: contempla el món, admira’l i gaudeix-lo però fes-ho amb el respecte que és mereix, com si d’una part de tu es tractés.