- [email protected]
- +34 646 14 74 15
CIMS
CIM Nº 19 i Nº 20: MONT BLANC (FRANÇA & ITÀLIA)
FRANÇA & ITÀLIA
MONT BLANC (MONTE BIANCO)
02/07/2024
ALTITUD
4.809 m
Jordi Girona, Jordi Guasch, Manel Vidal I Andreu López
NIVELL DIFICULTAT
ALT
CRÒNICA
Aquest mes de juny ’24 he fet un intensiu important pel que fa a preparació física. Tant abril com maig van ser mesos complicats en els quals, el problema d’inflamació intestinal derivats de la bactèria que vaig agafar en el viatge del Camerun, van costar molt d’eliminar. No obstant això, en les 2 darreres setmanes, he aconseguit realitzar 6 sessions setmanals d’entrenaments i hem sento físicament fort per al repte alpí d’aquests propers dies. Ens anem a la capital mundial de l’alpinisme, partim rumb a Chamonix (França) per ascendir el Mont Blanc, l’emblemàtic cim dels Alps i que amb una altitud de 4.809 metres és el cim més alt de la Unió Europea, dels propis Alps i sostre de França i Itàlia. Un 2 en 1 pel mateix preu 😉.
M’he preparat l’equipatge amb disciplina, mètode i concentració. És important realitzar un exercici de visualització de les diferents situacions que es poden donar al llarg del viatge per no deixar-se res ja que un petit error pot comprometre l’ascensió. Som divendres dia 28 de juny i surto amb el cotxe des de Sant Martí de Tous (el poble que m’ha vist crèixer) direcció la Selva del Camp (poble de l’Alt Camp situat a uns 10 quilòmetres de Reus) i on resideix el Jordi Girona.
El Jordi Girona, s’ha convertit en un habitual darrerament als cims de TSOW i en els últims anys, hem coincidit al Kilimanjaro (Tanzània), Moldoveanu Peak (Romania) així com Mount Cameroon (Camerun). Ell serà el conductor d’aquest viatge ja que recentment s’ha comprat una furgoneta força espaiosa que anirà molt bé per encabir l’enorme equipatge que portarem els 4 integrants de l’expedició (juntament amb nosaltres, tindrem la companyia del Jordi Guasch així com del Manel Vidal). Arribo a la Selva del Camp sopat i un xic tard i ens anem a dormir ben aviat desprès de comentar 4 coses bàsiques del viatge.
És dissabte 29 de juny. El dia D. El dia que teníem marcat al calendari des de fa ja més de 9 mesos quan vam començar a planificar aquesta gran aventura. Avui és dia única i exclusivament de carretera. Ens aixequem ben aviat i a les 6:00 del matí ja estem en moviment. A les 7:15 del matí hem quedat a la parada de ferrocarrils del polígon de Sant Joan amb els anteriorment esmentats Jordi Guasch i Manel Vidal. Al Jordi Guasch el vaig conèixer fa un parell d’anys a Turquia, en l’ascensió a l’Ararat i des d’aleshores em coincidit en expedicions importants i d’alçada (Kilimanjaro i Nevado Sajama de Bolívia).En aquesta expedició “debuta” el seu cosí Manel Vidal que és un gran esportista practicant habitual de córrer i ciclisme si bé sense pràcticament experiència en el món de l’excursionisme.
Així que presentats els 4 integrants del grup, reprenem la marxa del viatge i la Jonquera, Narbona, Montpellier, Nimes, Avinyó, Valença, Chambery… localitats totes elles de referència van quedant endarrere fins a divisar el colós. Apareix davant nostre una glacera enorme que pertany sense cap mena de dubte al Mont Blanc… acabem d’arribar a la nostra “casa” dels propers dies. Sopem ràpid, mirem una mica d’Euro copa (Espanya venç 4 a 1 a Georgia i avança als ¼ de final on l’esperarà l’amfitriona Alemanya) i ens anem a dormir aviat que a les 7:00 del matí passaran a buscar-nos l’Ivan Moshnikov i l’Òscar Cadiach, que seran la nostra brúixola en els propers dies.
L’Òscar Cadiach és algú arxiconegut en el món de l’alpinisme, una de les poques persones al món que pot presumir d’haver assolit el cim dels 14 vuit mils del planeta sense oxigen (primer català en fer-ho). A part d’això, és molt més dins el món de l’alpinisme però no ens toca a nosaltres escriure-li la biografia. Molt afortunats i contents de que estigui entre nosaltres, de ben segur que aprendrem molt i compartirem grans moments de muntanya amb ell.
L’Ivan Moshnikov és el guia que ha coordinat i planificat tot el programa dels propers dies. No el coneixem molt si bé sabem que és rus i tinc un bon “feeling” vers ell ja que en tot moment ha demostrat una gran professionalitat i atenció vers les nostres persones.
El dia d’avui diumenge, amb l’equip de 6 al complet, té per objectiu conèixer-nos i que fem una pràctica de muntanya. La pràctica de muntanya alhora es composa de 3 activitats com són 1) una excursió d’uns 600 metres de desnivell positiu que en torn a la cota de 2.000 metres d’alçada pretén 2) testar l’equip i material de neu (grampons, piolet…) i impartir tant tècniques de progressió en neu com de seguretat per, finalment 3) anar a una zona d’escalada en roca. Aquesta darrera, l’escalada en roca, és nova per a mi i si, efectivament, als meus 40 anys mai havia anat a escalar. M’agrada molt la nova activitat a l’hora que resulta un aprenentatge altament necessari per a la meva progressió i evolució com a alpinista. Faig un clic amb l’activitat i segur que en el futur freqüentaré més espais d’aquestes característiques.
Comencem setmana i quina setmana. En programa el Mont Blanc així com el… (no ho revelaré que si no hem quedo sense audiència per la propera crònica 😉). El nostre tren surt de la localitat de Saint Gervais les Bains a les 7:00 del matí així que hem de matinar força. El tren no és gens barat però aquests propers dies millor que la paraula preu sigui tabú… el tren ens deixa a Nid d’Aiglé Station (2.372 metres). El programa d’avui, no presenta grans dificultats a salvar i ens espera un desnivell positiu d’uns 800 metres així com unes 2,5 – 3 hores de marxa fins arribar a l’objectiu del dia: el refugi Tete Rousse a 3.167 metres d’alçada.
Arribem al refugi aviat i al voltant de les 12:00. Intento no dormir però si tancar els ulls unes hores al llit que m’han assignat ja que no anem sobrats d’hores de dormir els darrers dies i de cara als següents no s’espera que dormim una quantitat abundant d’hores. Sobre les 15:00 m’aixeco i vaig a la sala d’estar / menjador a “fer temps” fins les 18:00, hora en la que ens serviran el sopar. En aquesta estona parlem i ens coneixem una mica més amb els nostres guies Òscar i Ivan si bé no podem dissimular cert nerviosisme i la nostra inquietud principal que no és cap altra que quin temps farà el dia de demà i a quina hora sortirem per atacar el cim.
A les 17:30 hi ha reunió de guies en que principalment parlen de la meteorologia i hores de sortida de les diferents “cordades”. Sembla ser que nosaltres adoptarem l’estratègia de sortir una mica més tard del previst inicialment i ens llevarem a les 3:30 de la nit per evitar les condicions de temps més dures previstes per les primeres hores de la matinada. Per la resta de dia, sembla que les condicions de vent seran més favorables així que si això és compleix, l’ascensió únicament dependrà de les nostres forces i ganes de fer cim. Abans d’anar-me’n a dormir, em regalo uns instants de solitud i calma a fora del refugi mentre contemplo les imponents muntanyes que tinc davant. A les 20:30 – 21:00 em poso a dormir, encara amb llum diürna.
Dimarts 2 de juliol de 2024. Avui és el dia en que intentarem conquerir el Mont Blanc, un dels cims de referència que tot alpinista aspira a tenir en el seu expedient de conquestes. Estic tranquil i confiat, esmorzo bé. Em poso l’equip de muntanya que no és poc i és que el ritual de vestir-se es pot allargar-se ben bé 30 minuts (malles, pantalons segona capa, pantalons Gore-Tex última capa, mitjons, botes, polaines, grampons, casc, frontal, guants prims primera capa, guants manyopla sobre els anteriors…i quan s’acaba amb la roba cal pensar en crema solar, de llavis així com que tot dins la motxilla hi estigui així com que estigui ben col·locat al seu lloc corresponent). Surto a fora on l’Òscar i l’Ivan ens esperen. Compartiré cordada amb l’Òscar i el Jordi Girona que anirà al mig mentre que jo, que tinc menys experiència en “cordades”, tancaré la unió.
Realitzem els primers passos a les 5:30 de la matinada. El frontal dura encès 5 minuts, el temps que triguen a aparèixer els primers raigs de llum del dia. La nostra cordada va en primer lloc i la segueix la formada pel Jordi Guasch, Manel Vidal i el guia Ivan. El primer objectiu del dia serà arribar al refugi de Gouter a 3.815 metres si bé abans d’ell, haurem d’esquivar la mítica “bolera” que és una canal per la que a determinades hores del dia cauen pedres i el “boló” és l’excursionista (millor prendre’s-ho amb un toc d’humor, em sembla bé 😉).
La “bolera” a aquelles hores del matí encara dorm i no hi ha cap incidència a destacar en el seu pas. Posteriorment de la “bolera”, la muntanya agafa pendents pronunciades i arriba un tram equipat amb cadenes i diferents elements de subjecció. Gaudeixo molt d’aquesta part que si bé exigeix concentració resulta molt dinàmica i entretinguda.
Sobre les 9:00 – 9:30 arribem al refugi de Gouter. Una autèntica joia de l’arquitectura que va costar “només” 7,5 milions d’euros i un autèntic hotel de 5 estrelles instal·lat en les altures de la muntanya (abans hem dit que no parlaríem de preus, oi? 😉). Aprofitem que portem uns 30 minuts d’avantatge a l’altra cordada per fer ajustos en l’equipatge (en el meu cas, el casc que a la part posterior em fa excés de pressió) així com per menjar i beure una mica.
El Jordi Guasch i el Manel Vidal han pogut també recuperar forces i seure una estona i sortim amb determinació cap a l’objectiu i es que resten des del refugi, menys de 1.000 metres de desnivell. Són 995 metres de desnivell a salvar, que és una xifra inferior a 1.000 metres (aquí no enganyem… només a la ment contra la fatiga o el desànim 😉). Em trobo molt bé a nivell físic i sense fatiga muscular, sense mal d’alçada, sense cap molèstia derivada de les botes, no tinc sensació de fred corporal… em sento confiat de cara les nostres possibilitats de cim.
La part de ruta posterior al refugi de Gouter no suposa cap pendent significativa ni tècnica però va pujant gradualment i es tracta d’una aproximació llarga i lenta. El vent, un dels principals enemics a l’hora d’assolir el nostre objectiu, comença a fer tímidament acte d’aparició i començo a sentir fred a la cara. Portem 3 hores de marxa des de Gouter i fem una parada per menjar i beure calent quan l’Ivan ens explica que resten aproximadament 3 hores per arribar al cim. En aquests moments és important enganyar a la ment i no pensar en termes de cim sinó de següents “petits objectius” tals com completar determinada pendent o arribar a determinat punt de la ruta.
Davant nostre la ruta es torna més vertical si bé en cap moment sento sensació de perill. L’Òscar Cadiach, veu de l’experiència, ens va dient “pas a pas farem el cim”, “xino xano”, “sempre amunt”… el sento confiat en assolir el cim i això es trasllada a la cordada. La cordada és com una espècie de cordó umbilical que uneix molt i en que els sentiments d’un, es traslladen d’immediat a la resta d’integrants.
Arribem a uns refugis d’emergència i sense guarda que deuen estar situats a aproximadament 4.400 metres. Resta ja molt poc, cada cop menys, si bé aquest “sostre” 2 en 1, es fa pregar. El vent s’intensifica una mica i això fa baixar la sensació tèrmica però res que sigui motiu d’alerta i preocupació. El Jordi Girona comença a experimentar la fatiga fruit dels quilòmetres acumulats i també de l’alçada si bé no defallim en el ritme. Ens ajuntem amb l’altra cordada i l’Ivan ens comunica que resten únicament 20 minuts.
Està sent una ascensió gaudida en tots els sentits. Físicament em trobo molt fort, a nivell de mal d’alçada no en tinc, he adoptat una bona estratègia de material i no sento ni fred ni calor més enllà d’una mica de fred a la cara… gaudeixo del moment. Havia tingut molts dubtes aquestes darreres setmanes sobre si podria estar aquí, sobre si tindria forces i salut per fer-ho i de sobte…4.809 metres. El Mont Blanc sota els nostres peus. Passem a formar part de la història d’alpinistes que han pujat a aquest colós, d’aquests alpinistes que m’havia mirat des de la distància i amb ganes d’emular-los algun dia. Ara si que puc dir que soc alpinista amb totes les de la llei… hem ascendit al cim més alt dels Alps. Abraçades, eufòria, alegria compartida, felicitat…sentiments múltiples fusionats en un instant inesborrable per cadascun de nosaltres.
GALERÍA
