- [email protected]
- +34 646 14 74 15
CIMS
CIM Nº 21: Dufourspitze – Monte Rosa (Suïssa)
Suïssa
Dufourspitze – Monte Rosa
05/07/2024
ALTITUT
4.634 m
Jordi Girona, Jordi Guasch, Manel Vidal i Andreu López
NIVELL DIFICULTAT
ALT
CRÒNICA
És una setmana molt intensa amb un programa molt concentrat. És dimecres dia 3 de juliol i sobre les 18:00 de la tarda ens instal·lem en un modest hotel del centre de Chamonix. EL Mont Blanc encara està recent i de fet aquest matí ens despertàvem als 3.815 metres del refugi de Gouter per “creuar” la “bolera”, passar per davant del refugi Tete Rousse (3.167 metres) i arribar a l’estació de tren de Nid d’Aigle Station (2.372 metres) i agafar el tren de retorn a la “terra” després d’uns dies al “cel”.
Tenim la tarda dimecres lliure per visitar la capital de l’alpinisme Chamonix si bé en el meu cas no podré fer masses visites ☹. És el que té ser el capità d’un negoci propi i mentre els companys visiten Chamonix i sopen pel centre, em quedo a l’hotel a contestar mails i organitzar aspectes diversos del treball.
El viatge té un ritme frenètic i no hi ha masses instants d’absència d’activitat… la tarda de Chamonix tot i haver de treballar em senta bé ja que tot i haver de fer treballar el cap, les meves cames i esquena poden descansar i recuperar energia pels reptes futurs que ens esperen. El descans de la nit tot i no ser espectacular ja resulta millor que el dels últims dies, amb molt poques hores de descans donat que sortíem força aviat durant la matinada.
Són les 7:30 del matí de dijous dia 4 de juliol i arribem puntuals a l’allotjament de l’Òscar i l’Ivan. Es nota que són gats vells i que coneixen el territori a la perfecció ja que l’alberg en el que s’allotgen està situat al mig del bosc i amb unes vistes de privilegi al cim del Mont Blanc. No ens entretenim massa ja que tenim 2h 30 minuts de trajecte fins al proper destí. Canviem de destí, si bé no abandonem els Alps, per dirigir-nos a Zermatt, la Chamonix suïssa. Zermatt és la base de les operacions d’alpinistes que volen ascendir una de les muntanyes més icòniques del món com és el Cervino / Matterhorn o bé d’altres, d’ascensió menys complexa com serien el Monte Rosa i opció escollida per nosaltres.
Zermatt antiga localitat agrícola i ramadera, s’ha canviat la cara i s’ha orientat gràcies a les muntanyes que l’envolten, al turisme. Zermatt s’ha convertit en una localitat elitista en la que un imant de nevera i una bandera suïssa et poden arribar a costar 31 euros. La persona dependenta de la botiga a hores d’ara encara riu de la cara que vaig posar quan em va dir el preu. Després d’un reconeixement “express” de Zermatt, agafem el tren que ens conduirà a Rottenboden Station (2.815 metres) i punt de partida de la nostra ruta. El trajecte en tren és preciós, el nostre coll estressat de mirar a banda i banda paisatge de postal si bé hi ha una postal que tots els mòbils volen “capturar” i no és altra que el Cervino / Matterhorn.
Comencem a caminar des de Rottenboden Station sobre les 12:30 amb un sol de justícia. De seguida ens adonem que les temperatures són més elevades que les del Mont Blanc i és que una mica de “caloret” s’agraeix. L’objectiu d’avui és arribar al refugi Monte Rosa a 2.883 metres d’alçada. Els primers quilòmetres transcorren suaus, sense pendent, per un camí ben marcat. No obstant, ben aviat, la ruta i contra tot pronòstic comença a “animar-se” i trobem unes escales metàl·liques que em de baixar i presenten una caiguda vertical d’uns 20 metres. En l’anterior crònica del Mont Blanc, la paraula “preu” era tabú i en aquesta crònica hi afegirem la paraula “caiguda”. Un món sense preus alts i caigudes és molt millor 😉
Baixo les escales metàl·liques el primer i veig l’Òscar Cadiach davant meu assentat davant d’una roca i contemplant alhora que gaudint, del paisatge. Desconec el que pensa i sent en aquell moment si bé està en total comunió amb la natura i el paisatge. Molt afortunats de tenir-lo entre nosaltres com també de tenir l’Ivan, grans professionals i magnífiques persones els dos.
Després de les escales metàl·liques venen uns punts equipats amb cordes per destrepar per una roca que és molt lliscant alhora que cal extremar la cautela. Semblava que tindríem un dia tranquil si bé aquest es posa molt divertit i és que després del tram equip amb cordes, ens haurem de posar els grampons i “salvar” la glacera que ens apareix davant. La calor s’intensifica i intento no oblidar-me dels detalls que en tota expedició són importants i claus, posant-me crema solar així com posant-me Compeed en un punt del peu que em molesta. Salvada la glacera, únicament ens resta un tram d’avançar sense grampons per una pendent que condueix fins el refugi Monte Rosa… perdó per lo de refugi ja que seria més adequat tractar-lo d’hotel 5 estrelles gamma superior del Monte Rosa. Vistes a una banda del refugi del Cervino / Matterhorn i a l’altra banda, de l’objectiu de demà Monte Rosa / Dufourspitze. El refugi Monte Rosa presenta instal·lacions autosuficients energèticament amb un disseny i detall espectaculars, amb dutxes d’aigua calenta i quadres a les parets, premis de sostenibilitat entre molts d’altres aspectes destacables. Sense cap mena de dubte, el refugi més elegant, organitzat i ben cuidat en que he estat mai instal·lat.
Hem arribat aviat i em dona temps de tot. A fer una cervesa amb els companys, a descansar cames a l’habitació una estona, a mirar l’Espanya – Alemanya de l’Euro copa de futbol pel mòbil d’un suís anti alemany que els feia vudú i a parlar del demà. Avaluades la meteorologia i altres variables diverses per part de l’Òscar i l’Ivan, demà ens aixecarem a la 1:30 de la matinada per sortir a les 3:00. Sembla broma però és real… sort que som bons alumnes i absorbim el que els nostres guies ens posen per davant.
Això de posar-me a dormir de dia i a les 20:00 de la tarda no és lo meu i mentre els companys estan a l’habitació, em regalo uns instants d’explotar el territori. Vaig a “xafardejar” per les diferents plantes del refugi a l’hora que contemplo hipnotitzat els paisatges del voltant del refugi. Contemplo la muntanya que pujarem demà i com no, la preferida de tots, el Cervino. Qui sap si algun dia reuniré les condicions tècniques per pujar-la… de moment, em conformo amb observar-la.
Dec haver dormit allò que es diu dormir, un parell d’hores però anem amb el pilot automàtic posat aquests dies i tirem amb tot el que ens posin per davant. Comencem a caminar sobre l’hora prevista de les 3 de la matinada i els nostres frontals són el far que ens guien en els primers passos que ja des del refugi, fem amb grampons i encordats. Avui canviem les “cordades” i el nostre guia serà l’Ivan. Tenim en la cordada liderada per l’Òscar Cadiach una baixa en el Jordi Guasch a qui una fractura de clavícula li va impedir poder preparar amb el degut temps i antelació les 2 ascensions d’aquesta setmana. Una llàstima si bé l’ascensió al Mont Blanc ja no li pren ningú.
Les primeres hores del dia no presenten massa complexitat tècnica ni exigència física si bé anem guanyant alçada progressant per la glacera. Avui deixem més distància entre els integrants de la cordada perquè sembla que hi ha esquerdes a la glacera i més val ser prudents i previsors. Em trobo avui també amb molt bones sensacions físiques, sense patir mal d’alçada, sense sensació de fred (el vent i la meteorologia estan respectant molt aquesta setmana), sense cap inconvenient amb el material i la roba… pau i que duri. No obstant, la pau dura fins que arribem a la cota 4.200 – 4.300 metres en que la aresta de la muntanya pren molta inclinació alhora que em de salvar trams molt exposats i aeris. Soc una persona amb paraula i no farem servir la paraula que tenim acordada com a tabú però la veritat és que mirar al buit impressiona i molt. Un helicòpter sobrevolant a únicament 50 – 100 metres dels nostres caps fa el moment encara més èpic.
El tram de crestes que transcorren per l’aresta presenta certa complexitat tècnica i obliga al guia Ivan a treballar de valent i amb un nivell molt alt de concentració. Ho està fent genial tot i la dificultat del que estem fent, en tot moment em sento molt segur. Tenir el Jordi Girona com a company al davant també m’ajuda. Tinc poca experiència en cordades i em dona alguns consells alhora que m’ensenya alguna tècnica de progressió. Amb el temps estem fent una potent comunió amb el Jordi que sense cap mena de dubte es veu reforçada per aquests moments de cordada tant intensos. La cordada de l’Òscar Cadiach i del Manel Vidal va uns metres per davant. L’Òscar al tenir que “treballar” per una única persona té menys maniobres a portar a terme.
El cim es veu molt a prop però a la vegada lluny. Resten un parell de passos a fer força complicats que ens porten una bona estona de maniobrar. Intento seguir els passos del Jordi Girona a la vegada que deixar-li 1,5 – 2 metres perquè ell pugui progressar… passem els 2 trams complexes i finalment els anel.lats 4.634 metres arriben. Tenim el Monte Rosa als nostres peus.
Quasi bé no hi ha espai al cim perquè els 5 hi podem cabre. Temps de fer un parell de fotos i baixar però…com? L’Ivan Moshnikov mostra recel de desfer el trajecte realitzat per l’aresta portant 2 persones a la cordada i manifesta que es sentiria més segur fent un ràpel que no acaba de recordar en quina secció/ part de la muntanya es pot realitzar.
L’Òscar Cadiach és partidari de desfer el camí fet. Desprès d’un “debat” entre guies, l’opció de l’Ivan que porta 2 persones a la corda, pren prioritat. Em baixat uns 10 metres del cim per no restar tant exposats i l’Ivan va a buscar la zona equipada per muntar ràpels. Després de 30 minuts d’espera en alçada, sense moure’ns i passant una mica de fred, apareix l’Ivan que no ha trobat el ràpe”. Comença a imposar-se el fet que serà més difícil baixar la muntanya que pujar-la…i és que la vida a vegades presenta paradoxes.
Decidim avançar en línia recta uns 40 / 50 metres no sense abans salvar un pas amb certa complexitat tècnica. L’Ivan torna a baixar per si troba els punts on equipar el ràpel i no el troba si bé el Jordi Girona i jo veiem a uns 20 – 30 metres a la seva esquerra, una creu en forma metàl·lica. Ho celebrem com si haguéssim fet un cim.
Per sortir de la zona en la que estem, l’Ivan i l’Òscar hauran de muntar fins a 4 ràpels d’uns 30 – 40 metres cada un… sobretot el Manel i jo, amb menys coneixements i pràctica tècnica a la muntanya, estem fent un màster a marxes forçades i aprenent molt de moments com aquest. El tram dels ràpels realment avança molt a poc a poc i ens pren ben bé 3 hores així com apareix algun moment de més tensió amb la caiguda de gel i roca provinent de la muntanya. Sense cap mena de dubte tots havíem subestimat el Monte Rosa i pensàvem que la muntanya complicada era el Mont Blanc si bé finalment ha estat a la inversa.
Les nostres aventures no s’acaben en el ràpel i la calor del dia ha tingut temps de modificar la condició de la neu i el que semblava un passeig triomfant fins al refugi es converteix en una petita tortura física i psicològica. La neu perd la solidesa de les primeres hores del dia i les nostres cames s’enfonsen en cada trepitjada ben bé un metre. Intentem “enginyar” tècniques per no enfonsar-nos que no existeixen… toca gastar un extra d’energia. Per la posterioritat quedaran els descensos vertiginosos del Manel, Jordi i meus per la neu i prenent com a trineus el nostre propi cos.
Arribem els últims al refugi passades les 18:30 quan tothom ja està sopant i després de més de 15 hores d’expedició des de que em sortit. Per mi i els meus companys un dia dur a la oficina per altres “curtits” en mil batalles i de major rang… un passejat per la muntanya. Quina sort poder tenir de guies a 2 grans de la muntanya com l’Òscar Cadiach i l’Ivan Moshnikov que en tot moment ens han proporcionat les eines necessàries per assolir els nostres objectius. Tornem dels Alps amb la motxilla ben carregada d’experiències i com no… amb noves aventures dibuixades a l’horitzó.
GALERIA
