ᐅ Cim Núm. 12 Kilimanjaro (Tanzània) | Top Summits of the World

CIMS

CIM Nº 12: KILIMANJARO (TANZÀNIA)

TANZÀNIA

KILIMANJARO

06 / 04 / 2023

ALTITUD

5.895 m

ÒSCAR SOLSONA, JORDI GIRONA, NATÀLIA SANTAMARIA, JORDI GUASH I ANDREU LÓPEZ

NIVELL DIFICULTAT

ALT

CRÒNICA

Fa mesos que porto preparant l’ascensió al Kilimanjaro. A mesura que s’acosta el dia d’enlairar-se, els nervis, la tensió i motivació s’incrementen… els mesos de febrer i març vaig pujar considerablement la quantitat i qualitat dels entrenaments. Els dos darrers caps de setmanes previs a partir, juntament amb la Natàlia Santamaria i el Jordi Girona, hem procurat treballar l’aclimatació amb estades a Núria així com a Vallter. Addicionalment portava setmanes treballant la resistència aeròbica (amb 3 dies setmanals de córrer) així com realitzant alguna sortida setmanal a la muntanya (Sant Jeroni, Bassegoda entre d’altres). Com l’any passat en l’ascensió a l’Ararat, he fet els “deures” i això hem dona tranquil·litat.

L’avió de KLM ens surt el dissabte 1 d’abril a les 6:20 del matí de la Terminal 1 rumb a l’aeroport de Schiphol d’Amsterdam. He passat la nit a l’aeroport del Prat juntament amb en Jordi Girona, company de la Selva del Camp (Reus) amb qui ens hem conegut en les setmanes de preparació del trekking a Vallter i a Núria; hem desenvolupat una molta bona relació i ens compenetrem bé. A les 4:00 del matí apareix la Natàlia Santamaría que ha dormit en un càmping proper a l’aeroport i la seva parella l’ha acostat a la Terminal 1. Amb la Natàlia fa més temps que ens coneixem, concretament de l’ascensió a l’Ararat (Turquia) i la considero un actiu indispensable en qualsevol grup de muntanya. Metòdica, disciplinada, professional, amb personalitat i amb una altíssima dedicació i estima per tot el que envolta la muntanya…també ens compenetrem molt bé i juntament amb l’Oscar Solsona (amistat de tota la vida que m’ha acompanyat en altres expedicions) i el Jordi Guasch ( a qui també vaig conèixer a l’Ararat) formen part de la meva “família de muntanya”. M’agrada tenir-los presents a tots ells en aquesta expedició, és un extra d’energia positiva que ajudarà a arribar al cim.

Les coses no comencen amb bon peu. L’avió retarda la seva sortida 1 hora i en comptes d’arribar a les 8:40 arribem a les 9:40 a Schiphol. Les portes de l’avió Amsterdam – Kilimanjaro tanquen a les 10:00 i hem de córrer, hem de córrer molt durant 1,5km de bogeria per arribar a les 9:58 davant de les portes del nostre avió de KLM (consell important: no volar amb KLM). El més important que som nosaltres arribarem a Tanzània a les 22:45 i malgrat pressiono molt, em diu el personal de KLM que no hi ha res a fer i que el nostre equipatge no arribarà amb el nostre vol sinó que ho farà 24 hores després amb el vol de demà diumenge quan nosaltres ja haurem començat el trekking. Evidentment que resulta un problema no disposar de part de l’equipatge si bé aquesta possibilitat estava en bona part “coberta” i en la motxilla que he portat a cabina de l’avió hi ha tot el necessari per poder caminar (únicament mancaran les botes de muntanya, el sac de dormir, el necesser, la cantimplora, suplements nutricionals i samarretes que en els dies inicials de trekking són totalment prescindibles).

Arribem a Tanzània a l’hora prevista 22:45. Ha estat un vol llarg que m’ha passat relativament ràpid entre llegir la revista “Viajes” (sempre va bé una mica d’inspiració viatgera) i escriure contingut i cròniques per la web de Top Summits of the World que en breu veurà la llum. Ens adonem de seguida que Àfrica i en concret Tanzània és un altre món ja que tramitar el nostre Visat al país així com reclamar pel nostre equipatge extraviat ens suposa un “extra” de temps important. Sortint de l’aeroport ens espera el “jefe”, Mr Johnson, que és el contacte que ens havia proporcionat la nostra agència d’origen i que en una furgoneta ens acostarà a l’hotel de Mosho. Arribarem a la 1:00 de la nit a l’hotel i lògicament ens haurem d’esperar al dia següent, diumenge, per conèixer els nostres companys (ells s’hauran conegut en el sopar de dissabte).

Hem pogut descansar molt bé tot i les poques hores de llit de les que hem disposat. Som els últims a arribar a l’esmorzar i coneixem allà la resta d’integrants del grup:

Paco, Rosa i Joan provinents de Barcelona, són del mateix club excursionista i fa anys que comparteixen aventures,
Marta provinent de Madrid, economista com l’impulsor d’aquest projecte,
Andrea (la benjamina del grup), Leticia i Oscar provinents de Murcia, aquests darrers parella i uns grans aventurers amb experiència arreu del món,
Quira i Juan (parella), Juan Fran i Víctor tots ells provinents de Gran Canària i que venen sota el paraigües de l’agència de viatges del Victor.

Les 16 persones que integren el grup ens dirigim a Londorossi Gate (2.100m) i que és l’inici de la nostra “Lemosho Route”, una ruta d’entorn a 65km i 5.500 metres de desnivell positiu que presenta un trajecte llarg i tranquil per ascendir al Kilimanjaro i que com a gran avantatge permet una aclimatació progressiva. Altres rutes són la ruta Machame, ruta Marangu, Circuito Norte, ruta Rongai i ruta Umbwe Prèviament a l’inici de la ruta he intentat minimitzar els danys a la incidència de les maletes extraviades i he comprat un parell de samarretes, un barret amb el que protegir-me del sol així com he llogat una cantimplora i un sac de dormir.

Després de 3 hores de conducció lenta arribem a Londorossi Gate (2.100m) i amb posterioritat a un ràpid àpat iniciem la nostra primera jornada de trekking. Tenia ganes d’aquest xiulet inicial, d’aquests primers passos…la jornada de tarda no serà llarga i en 4 hores aproximadament haurem de salvar un desnivell positiu de 600 metres així com recórrer una distància d’únicament 6 km.

Aquesta primera etapa a nivell de paisatge em recorda moltíssim a la Illa de la Reunión en la que vaig estar el setembre de l’any ’22 completant el trekking de la “Diagonal de Fous” amb l’Oscar Solsona i és que el paisatge és pura selva amb una vegetació abundant que s’enfila gegant tot cercant el cel. La presència de divertits primats de boniques tonalitats blanques i negres ens crida l’atenció i ens fa l’ascensió fins al campament 1 de Mti Mkubwa Camp (Big Tree) (2.895 m) molt amena. Arribats allà prenem consciència de la dimensió de l’expedició en la que ens trobem immersos i és que el nostre equip de suport (cuiners, guies, “porters”…) format per més de 40 persones ens dona la benvinguda amb balls i cants que semblen invocar a déus alhora que desitjar-nos bons auguris en l’important viatge que ens espera. Anem a dormir aviat, no sense abans conèixer el que serà la nostra rutina d’aliment… primer sopa calenta i després carn amb verdures, patates i/o arròs. Les tendes estan magníficament preparades, són grans i presenten un bon matalàs.

En el nostre dia 2 de trekking ens espera una etapa llarga de 10 hores, 18 km i 1.000 de desnivell positiu que ens ha de portar fins a Shira 2 Camp (3.810 m) amb un pas previ per Shira 1 Camp (3.505 m) en que dinarem i recuperarem forces. Els quilòmetres inicials de la etapa són similars als del dia anterior amb molta abundància d’arbres i presència de selva. No obstant i a mesura que ens acostem a Shira 1 Camp (3.505 m) la presència d’arbres es va reduint per trobar-nos un paisatge amb majoria d’arbust i matoll. Ens crida l’atenció la capacitat dels “porters” per transportar equipatges d’entorn a 25kg per cotes tant altes de muntanya i és que el nostre “equip africà” són els verdaders herois de tot aquesta expedició, ells fan que únicament ens haguem de preocupar de caminar, menjar i dormir.

El nostre dia 3 de ruta serà una etapa de mantenir alçada i per tant anirà molt bé per aclimatar. Ens espera un dia amb 7 km de pujada i 4 km de baixada així com 800 metres de pujada per 600 metres de baixada i un temps total invertit de 8 hores. Partim de a Shira 2 Camp (3.810 m) i ens dirigim fins l’elevació màxima del dia a 4.600 metres en la que dinarem i ens hi mantindrem una estona per començar a connectar el cos a cotes altes. La vegetació comença a desaparèixer alhora que ens comencem a familiaritzar amb el clima del territori, totalment imprevisible i que arribats a 4.600 metres ens rep amb una bona pluja. Des d’allà fins a Barranco Camp (3.976 m) la pluja persisteix si bé ens dona un moment que per mi serà un dels millors del viatge en que a mà esquerra es divisa per primera vegada imponent el Kilimanjaro (cara nord nevada) i davant dels nostres ulls s’obre amplia i imponent la vall amb el campament al fons i arbres en forma de cactus custodiant-nos a banda i banda del camí.

Arribats al campament tenim un regal durant aproximadament 1 hora i no és altre que el sol que permetrà eixugar roba, en el meu cas un actiu del que no vaig precisament sobrat. Després del sol i abans del sopar tenim “disco” i és que de manera totalment improvisada compartim balls i “mantres” amb el nostre equip africà, s’alternen les nostres cançons amb les seves i acabem la sessió amb “Waka Waka” de Shakira i tots ballant barrejats en el que és una fusió molt bonica, s’hi mou una energia molt especial.

Arriba el dia 4. Comença l’hora de la veritat i això es respira en l’ambient. El fantàstic equip de porters, cuiners i guies ens regalen uns minuts de balls, cançons i “mantres” que és una manera de donar-nos energia i força en pro del que ens espera i és que ara si, el Uhuru Peak (Kilimanjaro), cada cop és fa més present. El programa d’avui des de Barranco Camp (3.976 m) fins a Barafu hut (4.600m) no presenta una excessiva distància (7 km) però si força desnivell (900 m de pujada i 300 m de baixada) que units a trams més tècnics i exposats (sense resultar difícils) faran que hi invertim un total de 7 hores. Pel camí i prèviament a l’arribada a Barafu hut (4.600m) m’emporto un disgust i és que 3 “porters” ens fan arribar les motxilles (del Jordi, Natàlia i meva) però aquestes han estat “alterades” respecte l’estat originari i a nivell personal no apareixen en el meu equip, el sac de dormir de plomes, el frontal, la bateria externa per carregar mòbils així com un “gorro”. No m’impediran ascendir al Kilimanjaro però és una noticia que em deixa una mala vibració al cos i a la que hauré de donar-li la volta. El Barafu hut (4.600 m) es troba força recollit i protegit, acabem de sopar a les 18:30 i ens indiquen que ens despertarem a les 23:00 del mateix dia per sortir a les 00:00 i amb la idea de fer cim a les 7:00 del matí coincidint amb la sortida del sol.

Porto dies sense descansar bé. Sempre em costa dormir en llocs diferents als de casa meva, sempre em costa adaptar-me als sorolls mentre dormo així com em costa adaptar-me a no tenir un coixí…porto molta són endarrerida que no s’ha convertit en un problema per la meva elevada resistència física, una de les meves millors virtuts a la muntanya. Però al cansament dels darrers dies s’uneix un fet inesperat, passo molt de fred durant la nit en tant el sac que he llogat no és suficientment bo per “resistir” a les fredes temperatures de la nit (de fet al campament hi neva). Agafo molt de fred, m’aixeco delirant i sense pronunciar frases amb massa sentit, per moment penso si m’ha agafat febre…queda 1 hora perquè el grup surti i així no podré sortir. L’Òscar és converteix en el meu àngel. On jo no tinc visió ni capacitat d’anàlisi de la situació, ell em diu que em posi tota la roba que pugui i alhora em cedeix el seu sac de dormir mentre se’n va a menjar alguna cosa amb la resta del grup. Durant aquesta hora que em queda, demano a l’univers i als déus de la muntanya que em donin energia per revertir una situació que no és gens bona…passen els minuts i vaig agafant temperatura alhora que agafant lucidesa. No estic ni molt menys al 100% però almenys veig llum…la suficient com per sortir de la tenda a les 23:55… a les 00:00 surt el grup rumb a 5.895 metres.

Dia 5 de trekking. El programa d’avui és molt exigent. 5 km i 1.200 metres de desnivell positiu fins al cim així com 10 km de baixada i 2.800 metres de desnivell negatiu fins Mweka a 3.100 metres. La previsió és d’unes 8 hores de pujada i unes 5 hores de baixada. Quasi res.

L’adrenalina d’estar en el punt de partida juntament amb els meus companys aviat desapareix i topo amb la realitat que no és altra que el meu cos avui no està bé. Els dies previs havia funcionat a la perfecció però avui no vaig gens bé, ni física ni mentalment… m’adono de seguida que tocarà, avui especialment, remar a contracorrent… avui tocarà gestionar una “pajara”. Anem pujant i no estic a les posicions de davant com sempre m’agrada estar els dies del cim, trobo a faltar per part del guia més freqüència de pauses per veure aigua així com més duració de les mateixes… m’obligo a anar a les posicions de davant però les sensacions no milloren i per moments penso el pitjor i és que no podré mantenir-me amb el grup i hauré de girar cua. Però aleshores passa alguna cosa que canvia les coses…manifesto obertament que no puc seguir aquell ritme i que si és possible anar amb un guia específic a darrera del grup principal… Aleshores la gent comença a parlar, a indicar els seus diferents problemes, m’adono que no estic sol, que no soc un estrany en el grup i que a la majoria també li va bé minorar el ritme. Es produeixen moments tragi-còmics en que gent camina amb els ulls tancats, tambalejant-se, seguint els peus de davant per pura inèrcia, fred corporal, mal d’alçada…els dic que semblem una “Zombie Walk”, els companys riuen.

M’ha alliberat reconèixer obertament i en grup el fet de no estar bé. Em trobo en el meu millor moment i em poso a darrera l’Alfred, el guia principal amb el que hi he tingut en tot moment una gran relació i que sento que és el meu “àngel”. Em pregunta que com estic i li contesto que estic tenint un dia molt i molt dolent però que el revertiré, que avui faré cim. Ens mirem i somriem.

La fi de la nit i l’aparició de la llum del dia actua com una dosi extra d’energia, la necessitem tots. La llum del dia coincideix amb l’aparició a no massa distància de l”Stella Point Kilimanjaro” que a 5.756 metres d’alçada actua com a punt d’unió i confluència de les diferents rutes fins al cim. Sento els plors d’emoció d’un company (cadascú té les seves “croades” personals) als quals per efecte dominó m’hi uneixo de seguida. No recordo haver plorat mai tant per assolir una fita i és que avui ha estat una batalla de 7 hores seguides contra la constant adversitat…em sento lliure i alliberat plorant. Tot i que no és el cim, sembla com si ho fos…la majoria de companys ploren i alhora riuen d’emoció i especial resulta l’abraçada amb l’Oscar Solsona (amistat amb la qui he pogut compartir moltíssimes aventures de muntanya i una gran persona amb la que espero poder-ne compartir moltes més) així com amb el Jordi Girona (fa 3 setmanes que ens coneixem si bé realment sembla com si fos una amistat de les de sempre, tenim molta complicitat).

L’energia treta a ”Stella Point Kilimanjaro” és traïdora. Encara ens queda ben bé 1 hora fins al Kilimanjaro. És només 1 km de distància el que resta, probablement menys però és que la nostra velocitat ronda el quilòmetre per hora, sembla que portem pes a les cames… gravats en “dron” semblaríem una carrera de cargols. Em fa aparició per primera vegada el mal d’alçada, veig algun company vomitant…m’agrada el moment que estic vivint, el que estic veient i alhora sentint si bé això no treu que les condicions són dures.

L’Uhuru Peak arriba, per fi. Són les 8:00 del matí. Se’ns dubte el meu assoliment esportiu més treballat i per tant, dels que m’ha generat major satisfacció d’aconseguir. Ens fem fotografies, comentem la jugada amb els companys, ens abracem… malgrat les adversitats que cadascú del grup ha hagut de gestionar des de la sortida ja fa 8 hores, 14 de 16 persones hauran fet cim i les restants 2 persones hauran arribat a ”Stella Point Kilimanjaro”. Tots estem molt contents alhora que psicològica i físicament molt cansats i el millor que podem fer és perdre cota, descendirem 2.800 metres fins a Mweka a 3.100 metres d’alçada on el mal d’alçada serà història i la satisfacció personal i del grup omnipresent. Aquesta nit per fi descanso.

“El mal de cap, la fatiga, el dolor… són passatgers. La glòria és eterna.”

Asante sana Àfrica. Vaig estar-hi fa 10 anys al 2013 i és impossible retornar tot el que et dona Àfrica. Els somriures de la seva gent, les seves ganes de viure i prosperar, la seva energia i força, la seva humilitat… per moments tinc la sensació de “casa” estant a Àfrica, aquest lloc tant llunyà a les meves arrels “físiques”. Ens tornarem a veure aviat Àfrica.

NOTA IMPORTANTE: A Àfrica vàrem ser víctimes d’un robatori de l’equipatge. Sembla ser que no es tracta d’un fet aïllat i companys d’altres expedicions s’han trobat amb incidències d’aquest tipus quan l’equipatge ha arribat amb retard a l’aeroport. Es recomana la contractació d’una assegurança que inclogui compensacions per pèrdua i/o robatori d’equipatge.