ᐅ Cim Núm. 14 Nevado Sajama (Bolívia)

CIMS

CIM Nº 14: NEVADO SAJAMA (BOLÍVIA)

BOLÍVIA

NEVADO SAJAMA

01/07/2023

ALTURA

6.542 m

JORDI GUASCH I ANDREU LÓPEZ

NIVELL DIFICULTAT

ALT

CRÒNICA

Tinc 12 hores de vol fins a Madrid així que és un bon moment per començar a escriure aquesta crònica que suposarà el desembarcament del projecte de Top Summits en territori andí.

Conec el Jordi Guasch des d’aproximadament fa un any quan vam coincidir a Turquia per ascendir el Mont Ararat així com de la recent ascensió al Kilimanjaro. El considero una gran persona, de tarannà reservat i tranquil, esperit lliure i aventurer i personalment el considero un alpinista amb molt bona mentalitat, consistent i molt fiable a la muntanya pel que fa a l’assoliment de reptes. Són aquestes unes característiques que encaixen en el retrat de company idoni per assolir el repte majúscul que està projectat i que no és altre que el Nevado Sajama. El Nevado Sajama és un colós, un estratovolcà de 6.542 metres que és el sostre de Bolívia i fent frontera amb el territori xilè.

Ens trobem a les 7:00 del matí del dia 23 de juny a la T1 de l’aeroport del Prat amb en Jordi. Tenim una odissea de vols per davant i preferim anar amb temps. Facturo el meu “petate” de 18 kg que va tancar-se amb dificultats i pujo a l’avió amb una motxilla de 40 litres i uns 8kg … per aquesta expedició d’alçada ha estat necessària una elevada inversió en material esportiu els darrers mesos (botes Sportiva G2, ulleres amb filtre especial, pantalons Gore – Tex, piolet tècnic, “manoples “ i un llarg etc.) si bé sento que he fet els “deures” i marxo amb tot el necessari.

Tornant a l’itinerari agafem primer el pont aeri Barcelona – Madrid per seguidament en aquesta darrera, agafar un vol de 12 hores fins a Lima (Perú). A Lima hi tenim un “petit” peatge en forma de 9 hores d’espera fins La Paz, capital de Bolívia. L’escala es fa eterna, no descansem bé però és el que hi ha. Arribem a La Paz, a les 6:00 del matí, hora local, i aquesta vegada sense problemes en l’equipatge ja que el meu és dels primers en fer aparició.

A les 7:00 apareix part del que serà el nostre equip en aquesta aventura. Després de diverses reunions telemàtiques i tenir una atenció professional molt elevada conec en persona a “l’hermano” Francisco que és el propietari de l’agència peruana “Franpisco Adventures” que ens ha organitzat el programa per ascendir el Nevado Sajama i que s’ha coordinat amb proveïdors locals. L’acompanya de Perú, la seva mà dreta, Wilder Bravo que és 50% programador web i de sistemes i 50% guia de muntanya i que en aquest viatge vindrà en un rol més secundari i inclús d’oci/turístic que es podria assimilar al nostre. La tercera persona en escena és l’Aurelio, un dels proveïdors locals esmentats i que ens conduirà arreu del país en les nostres aventures per Bolívia.

Ens dirigim a l’hotel Saranaga, al centre de La Paz, i que serà la nostra base mentre no estem per les muntanyes. Allà deixem ràpidament el nostre equipatge i sense perdre excessiu temps, tornem a la furgoneta que ens conduirà al llac Titicaca, compartit entre Perú i Bolívia. Abans d’arribar-hi i en les 3 hores de viatge, podem començar a conèixer del país, de la gent així com de la cultura boliviana.

Primer de tot ens adonem que La Paz és una ciutat molt densament poblada i amb importants problemes de tràfic que dificulta travessar-la. Al carrer hi observem, valgui la redundància, pau i una gent molt humil i treballadora, bona gent la boliviana. A les afores de La Paz, descobrim un territori molt sec amb elevades muntanyes a la distància i comencem a “empatitzar” amb els animals – emblema locals com són la “llama” i “l’alpaca”.

Al llac Titicaca hi fem una petita volta amb una llanxa motora per seguidament dinar producte local en forma de “truita” que és deliciosa. Passegem una mica per la ribera del llac ja que les nostres cames després de 30 hores de captivitat forçada pel desplaçament ho necessiten, i tornem rumb a la capital i al nostre hotel Sagarnaga que disposa d’unes instal·lacions prou agraïdes. El que resta de dia, el dedicarem a preparar l’equipatge pel nostre “stage” de 3 dies de preparació i aclimatació pel Nevado Sajama. El Francisco passa per l’habitació a fer un petit “briefing” de com seran els propers dies i quin material hem de prendre.

A les 9:30 del matí fa aparició novament el nostre conductor Aurelio i aquesta vegada coneixem la resta de l’equip bolivià que és coordinat per la Flora. La Flora és una emprenedora andina, dona valenta i decidida de qui crida l’atenció la vestimenta típica local amb faldilles de colors vistosos… es tracta d’una “cholita”. La Flora és l’enllaç amb el Francisco i qui s’encarrega de la logística i de contactar amb proveïdors com l’Aurelio i dos cares noves de l’expedició com són el Hernán (alhora germà de la Flora) i el Sebastián. Aquest darrer, serà el nostre guia de muntanya al país i una persona d’un marcat caràcter introvertit i home de poques paraules si bé amb l’aval de gairebé 20 anys d’experiència. El Hernán, aspirant a guia de muntanya, és també molt introvertit, el més jove del grup amb 26 anys, serà l’encarregat de donar combustible a les màquines, serà el nostre cuiner. Fetes ara si, totes les presentacions posem rumb a la Rinconeta, regió on deixarem el cotxe després de 3 hores de trajecte i menjarem una mica.

Amb l’estómac ple, sortim a primera hora de la tarda rumb a la llacuna de Chiarkota (4.670 msnm) que serà el lloc on establirem el nostre campament base i hi arribarem després d’una hora de caminada. Arribats a Chiarkota començo a notar alguna molèstia al meu front en el que suposaria l’inici dels meus problemes d’aclimatació en aquest viatge. El Hernán ens prepara una deliciosa sopa i ens anem a dormir i com és habitual en mi quan no dormo en condicions còmodes, em passo la nit en blanc, completament en blanc.

M’aixeco del matalàs (si, som uns privilegiats i tenim un petit espai amb sostre a 4.670 metres) amb il·lusió i moltes ganes per començar a “sembrar” per assolir el cim. L’objectiu del dia és el Pico Austria (5.300 metres) que no ens suposarà absolutament cap complexitat tècnica i per la seva ubicació, no presentaria neu al llarg del recorregut. Responc al test del primer dia molt bé a nivell de cames i prou bé a nivell de pulmons si bé sento un lleuger malestar que en aquell moment no sé que és.

La tarda al campament de Chiarkota la passo entre descansant, conversant amb companys propis i d’altres expedicions així com sortint a donar algun passejat. Torno a gaudir de les magnífiques sopes del Hernán i ens anem a dormir aviat perquè per l’endemà tenim un programa de “traca” amb l’ascensió a 3 pics i amb neu al llarg de tot el seu recorregut en el que serà una oportunitat per provar la nova bota Sportiva G2.

La nit resulta un calvari i els dolors de cap s’intensificarien…tampoc aconsegueixo dormir en el que és un problema al que he de posar solució d’immediat en el futur ja que aquestes rutes t’exigeixen estar al 100×100. La 1:00 de la nit arriba i li dic al meu company Jordi Guasch que no sortiré…el mal de cap m’ha consumit i no tinc gens d’energia…

Els companys invertiran unes 11 hores a completar l’exigent excursió, estan molt contents alhora que cansats. Jo he passat un autèntic calvari en el que el màxim que he aconseguit fer és deambular com un “zombie” per davant de l refugi. Tanco l’stage de 3 dies molt desanimat i preocupat ja que només tinc 2 dies de transició (dimecres 28 per visitar La Paz i dijous 29 de desplaçament al poble de Sajama) per revertir aquesta situació.

El dia del “guiri” per La Paz se’m posa bé i desconnecto de muntanyes i gaudeixo descobrint una cultura i una societat noves i molt diferent a la que visc. Prenem el telefèric vermell (a La Paz el transport públic no és soterrat sinó aeri) i descobrim una ciutat enorme que va menjant-se la muntanya. La Paz és una ciutat sense massa història, és a dir, que no presenta més atractius turístics que el de deixar-se perdre pels seus carrers i descobrir una societat viva, activa, humil, bondadosa…que lluita per un futur pròsper.

La tarda també serveix per seguir canviant l’energia. El meu entorn d’amistats m’envia múltiples missatges d’ànims així com també em va molt bé unes trucades amb la meva parella i la meva pare per explicar-los les meves preocupacions però també per simplement parlar del dia a dia (soc una persona a qui li va bé comunicar). L’altre medicina del dia serà una sorpresa i un massatge que m’he programat a l’hotel resultarà una font de llum i salut per mi…la fisioterapeuta Erika sobrepassa les expectatives d’un massatge i ho complementa ensenyant-me diversos exercicis respiratoris per a tenir a ratlla el mal d’alçada. No s’acaben aquí les bones notícies del dia i el meu metge esportiu de Girona em dona consells sobre com prendre una medicació que per prudència havia optat per no prendre.

Acabo el dia sopant sol en un restaurant de cuina boliviana i amb sol em refereixo a que no només el Jordi s’absenta sinó que no hi ha comensals. Gaudeixo molt del local amb pintures a les parets, gaudeixo molt del plat de “llama” picant i gaudeixo molt amb mi mateix. Em trobo, uns missatges amb amics de la infantesa m’acaben de propulsar…se m’escapen llàgrimes dels ulls però per primer moment des del mal de cap sento que el cim pot ser possible. Me’n vaig a dormir content i amb una energia canviada…estic preparat per anar a Sajama.

Arriba la segona fase d’aquest viatge, la determinant i més important. He descansat molt bé, no tinc mal de cap i pujo a la furgoneta tenint molt present la frase que em va dir la Letícia, companya de Murcia en l’ascensió al Kilimanjaro, “lo importante no es como se empieza sinó como se acaba…”. M’he aixecat aviat, he fet estiraments, he fet exercicis de respiració, m’he pres medicació, he begut aigua, he mastegat fulles de coca…sento que en relació al mal d’alçada he fet els deures.

Ens espera un viatge de ben bé 6 hores fins al poble de Sajama ja que avui és dijous (juntament amb els diumenges, hi ha fira/mercat a La Paz) i ens serà dificultós avançar a bon ritme amb la nostra furgoneta. Les primeres 2 hores que coincideixen amb la sortida tortuosa de La Paz no presto atenció a l’exterior ja que és de sobres conegut i les dedico a llegir. A mesura que ens allunyem de la capital començo a centrar-me en el paisatge exterior, les muntanyes…es comencen a veure a la distància algun 6 mil i després d’unes hores de conducció, per fi apareix la “criatura” a la distància. No té muntanyes al seu voltant, es troba aïllada i presenta una forma força triangular amb neu a les cotes més altes…impressiona i no deixo de perseguir-la amb la mirada fins la nostra arribada al poble de Sajama. Al poble de Sajama, a l’entrar, hem de fer el registre al Parc que ens costa uns 14 euros. El poble és molt petit però ens agrada força, serà una bona base d’operacions.

Em preocupa no haver pogut provar la meva nova bota, la Sportiva G2. El dia ideal de provar-les era en la fase d’aclimatació però la salut i el mal d’alçada no em va deixar així que si bé els guies ens aconsellen no fer activitat al llarg del dia, a nivell personal necessito fer activitat així com fer-la amb les meves noves botes. A la llunyania divisó una elevació que presenta vistes al Nevado Sajama, la muntanya em crida i cap allà em dirigeixo. El Jordi Guasch m’acompanya aproximadament 1 km per un terreny pla i s’acomiada de mi quan arribem a la petita muntanya que presenta una elevació de 200 metres. Començo a pujar, és el meu moment, em sento bé i bé amb les botes, bé de cames, bé de pulmons, bé de mal de cap, bé de motivació, bé de sensacions…en general amb molt bona energia. Arribo a dalt l’elevació, observo a l’horitzó perfectament definit el Nevado Sajama, el miro, m’agenollo, em poso la mà al pit, tanco els ulls i li demano permís per pujar demà i que tot surti bé. Estic preparat. Només cal esperar a demà.

He descansat molt bé. M’he aixecat amb temps i he completat les meves rutines de respiració, estiraments, beure aigua…arriba un conductor local, carreguem l’equipatge al seu vehicle i a través d’una carretera molt tortuosa arribem a l’inici de la ruta que es troba a una alçada de 4.700 metres aproximadament. Abans de començar i fer els primers passos em resta un petit ritual per fer i enterro 6 fulles de coca sota el terra i demano permís a la muntanya per pujar. Així m’havia dit la Flora que havia de fer si volia pujar la muntanya de 6.542 metres.

La ruta d’avui suposa una distància d’uns 5 km i uns 1.000 metres de desnivell positiu que ens ha de conduir en un temps estimat de 5 hores fins al campament d’alçada que es troba situat a 5.700 metres d’alçada. Comencem a caminar sobre les 10 hores en que és un inici de recorregut força pla i amb molt bon camí…aprofito la poca exigència del mateix per beure força líquid, així com mastegar fulla de coca. Després d’un parell d’hores de recorregut força suaus en que el Nevado Sajama queda a la nostra dreta, finalment arriba el tram en el que comencem a guanyar alçada en una part de terreny descomposta. M’agrada en general anar al davant, així que em poso “a roda” del nostre guia local, Sebastián, i intento mantenir el seu ritme. Aquí el terreny encara no presenta neu així que s’avança sense dificultats tot i que lògicament l’alçada es comença a fer notar.

Arribem abans del previst al campament d’alçada, m’he sentit super bé a nivell de cames, pulmons i el que és molt important per a mi, sense mal de cap. Arribats a dalt el campament, no hem de fer pràcticament res ja que els portejadors acaben de pujar l’equipatge, ens munten la tenda, ens preparen infusions…l’únic que hem de fer és, aprofitant la bona temperatura que es deriva de la llum solar, deixar preparada la motxilla i la roba per l’endemà així com condicionar la tenda i el sac de dormir.

Sopem a l’hora més avançada que ho havia fet mai, les 17:00 de la tarda, i és que quan marxi el sol farà molt de fred així que cal aprofitar el recurs. Entrem a la tenda a les 18:00 de la tarda, soc perfectament conscient que no dormiré però em conformo en romandre tranquil dins el sac i no passar fred fins les 00:00 de la matinada, la hora D. Ho aconsegueix-ho.

A les 00:00 de la matinada ens despertem ja que a la 01:00 es partirà rumb al sostre del país. Presento algun problema a l’hora de vestir-me amb el material nou i demano ajuda al Sebastián, que és capaç de sobreviure a l’infernal fred sense guants. A l’hora de vestir-me m’ha agafat una mica de fred als dits dels peus i de les mans. Intel·ligentment entro a la tenda, faig exercicis de mobilitat de peus i mans…vull estar a fora sense moure’m el mínim temps. Quan escolto que l’esmorzar està llest hi vaig…no és res espectacular per l’esforç que ens espera: un tros de pa i una infusió.

Sortim tot el ràpid que podem ja que romandre estàtics ens juga en contra. Al poc de 5 minuts de començar a caminar alguna cosa no marxa del tot bé en el grup….el Jordi Guasch s’atura, veig que el Francisco li mira de donar calor a les mans…el Jordi torna a intentar de caminar però s’atura aviat de nou. No té bones sensacions i presenta fred a les mans i dits dels peus, malestar general, mal de cap….situació nova per ell que no havia fallat mai en l’intent de coronar a cap muntanya. Una llàstima, m’acosto a interessar-me per ell però no ho vol…diu que tiri.

Seguim únicament en l’expedició el Francisco, el seu company peruà Wilder i el nostre guia local Sebastián. Els primers 45 minuts no presenten absolutament cap dificultat i transcorren per un camí similar al del dia anterior i sense encara neu. No obstant això, sobre els 5.850 metres la neu fa acte de presència i de manera abundant ja que apareix davant nostre una “canaleta” amb força pendent que implicarà que m’hagi d’encordar amb el Sebastián així com posar els grampons a les botes i utilitzar el piolet.

La “canaleta” amb la seva força pendent, comença a exigir-me i a “prendre’m” energia. Està clar que un 6.542 metres com és el Nevado Sajama no podia sortir “gratis”. Sobrepassada la “canaleta” ens trobem a uns 5.950 metres i arribem a un tram d’avançar lateralment a través de la roca tot trepant i grimpant. La meva tècnica d’escalada és nul.la així que consumeixo molta energia en aquesta part de l’ascensió…preciso de l’ajuda dels guies per avançar amb seguretat.

Sobrepassat el tram de trepada en roca, seguim a 5.950 metres ja que no hem guanyat pràcticament alçada i arriba un dels “moments” de l’expedició amb l’aparició de “penitentes”. Els “penitentes” es formen com a conseqüència de les pluges i per efecte de l’extrem fred nocturn, es converteixen en blocs de gel. Prenen forma a grans alçades en ambients freds i secs i el seu aspecte blanc i punxegut fa recordar al dels creients catòlics que cobreixen la cara amb aquesta peça de roba cònica durant rituals religiosos.

Aquest any estem de sort i els esmentats “penitentes” tindran una alçada de 30 cm – 40 cm si bé en ocasions poden sobrepassar la cintura i suposar un important obstacle per avançar. El meu guia Sebastian és un “màquina”, una bèstia que “a cops de piolet” ens neteja el camí com si d’una màquina lleva neus es tractés. Això ens permet arribar a la cota de 6.100 metres més o menys bé, si bé el cansament, l’alçada i el fred van menjant de la nostra energia.

Els “penitentes” han quedat endarrere i davant nostre apareix una infinita glacera amb pendents de més del 50%. És descomunal, impacta i alhora impressiona pensar que les meves cames han de salvar aquest accident geogràfic. Recordo les ensenyances d’Àfrica i dels guies de muntanya d’allà que em deien “pole pole Andreu”, és a dir, a poc a poc i focus en cada pas i el cim ja arribarà. Així que faig el mateix…pas a pas, aquí i ara.

Les forces em comencen a fallar, no avanço ràpid, m’he d’aturar amb molta freqüència i caic a terra degut a la poca força de la meva trepitjada. Els companys i guies peruans percebo que senten que no faré cim i opten per pujar ells dos amb la seva cordada, avançar-nos i deixar-me amb el guia local, Sebastián. No m’esperava aquesta poca paciència però ho respecto i em centro amb el meu únic company d’equip, el Sebastián. Li pregunto si hi ha problema en que vagi pujant com i al ritme que ho estic fent, amb múltiples si bé breus aturades…em mira, em somriu i em diu que no hi ha problema. Veig que ell confia en mi i les meves possibilitats…

No hi ha manera de guanyar alçada en aquesta paret de gel. Cada cop que li pregunto en relació a la cota a la que ens trobem, em desanimo pensant en tot el que falta. L’energia és escassa, les cames trepitgen sense pràcticament força, avanço amb els ulls pràcticament tancats i els principals estímuls venen dels braços en que amb un tenso i tibo de la corda que em lliga al Sebastián i amb l’altre braç, tinc el piolet de travessa que utilitzo com si d’un bastó es tractés. Són els pitjors moments, he de resistir. Mantenir-me consistent, mantenir-me actiu dins la debilitat…he d’aguantar fins que apareguin els primers signes d’abandó de la nit així com d’aparició de la primera llum del dia.

L’anhelat moment arriba i el cel canvia el color negre per un bonic to rosenc. En aquell moment surt del meu interior un potentíssim “VAMOS” que transforma moltes coses. El meu guia també repeteix el crit. En aquell precís moment, jo, ell, la muntanya i tothom sabem que ho aconseguiré: faré cim.

Queda encara batalla per llimar…uns 150 metres de desnivell positiu si bé el cim es divisa a l’horitzó. Ens trobem, ja de baixada, al Wilder i al Francisco, que es troben molt sorpresos de veure’m “viu” i a aquelles cotes tan altes. No m’hi aturo massa, cal seguir aprofitant el “momentum”…aquesta energia renovada que m’ha proporcionat l’arribada del dia i el comiat de la nit.

Si bé l’última part de l’ascensió, prèvia al cim, presenta menys inclinació de pendent, em costa força d’avançar…serà l’alçada? Seran els nervis de tenir l’objectiu tant a prop?… Finalment els 6.542 metres arriben. Semblava impossible. El Nevado Sajama als meus peus. El sostre bolivià m’ha posat al límit i he hagut de posar-ho absolutament tot en l’ascensió per arribar a l’objectiu: físic, cor, ment i esperit….tots fusionats en un, per assolir un somni que portava mesos teixint i preparant. Estic molt content i feliç. M’abraço al Sebastián que ha sigut el meu àngel, el meu guia…ha cuidat molt bé de mi i m’ha conduit a la perfecció.

Aquest cim ha estat el cim de la gent. El cim de la meva família, dels meus amics, de la meva parella, dels professionals metges i fisioterapeutes que tan bé m’han aconsellat i preparat, dels coneguts… que amb els seus consells, energia m’heu proporcionat aquell extra que necessitava per assolir un objectiu majúscul. Moltes gràcies a tots per ser-hi.

“Lo importante no es cómo se empieza sino cómo se acaba.”