ᐅ Cim nº16: Mount Cameroon (Camerún) | Top Summits of the World

CIMS

CIM Nº 16: MOUNT CAMEROON (CAMERUN)

CAMERUN

MOUNT CAMEROON

28/03/2024

ALTITUD

4.095 m

Oscar Solsona, Jordi Girona, Míriam Humanes, Xavi Talavera, Cristina Leonelli, Andreu López i altres

NIVELL DIFICULTAT

MITJÀ

CRÓNICA

Són les 22:00 de la nit de dilluns i començo a preparar les 2 motxil.les per al viatge…per al viatge al Camerún pel qual demà m’he d’aixecar a les 6 del matí. Si. Efectivament. Vaig just, molt just de temps aquesta vegada. De fet, els preparatius no comencen molt bé perquè no localitzo el passaport fins passats ben bé 20 minuts…

Sort que tinc plantilles del material a portar d’ascensions de característiques similars com la de just fa 1 any a Tanzània (Kilimanjaro) que permeten que agafi ritme en els preparatius de l’equipatge.

Els últims dies han estat molt intensos a nivell de treball i també pel fet de deixar el pis de Girona però agafo amb especials ganes i motivació aquest nou viatge a Àfrica, aquesta vegada a la desconeguda per mi Àfrica Central i concretament a la República del Camerun.

Conec a bona part del grup de 19 persones que serem i amb alguns d’ells, durant les setmanes prèvies al viatge, em fet alguna sortida excursionista per agafar rodatge. L’Oscar Solsona, des del seu aterratge al Top Summit d’Escòcia, m’ha acompanyat en pràcticament tots els viatges – ascensions i és una amistat de fa pràcticament 20 anys. El Jordi Girona el vaig conèixer en el trekking del Kilimanjaro i des d’aleshores vàrem teixir una gran amistat i complicitat així com fa uns mesos vàrem compartir viatge a Romania i ascensió al seu sostre Moldoveanu. Amb la Míriam Humanes em compartit menys així com tenim en comú un viatge a Jordània plegats que no vàrem fer si bé ens creuar en el camí i des d’aleshores em compartit l’energia i les ganes de viure acumulant aventures i viatges. El Xavi Talavera i la Cris Leonelli venen de Sant Cugat del Vallés, companys del Jordi Girona, i que els conec de fa molt poquet temps però són d’aquelles personen que sempre sumen als grups.

Quedo a la T1 de l’Aeroport del Prat amb l’Òscar Solsona a les 8:00 del matí, marge més que suficient per no tenir problemes per agafar l’avió que sortirà a les 11:30, escala Istanbul cap a Douala, capital financera del Camerun, i amb hora prevista d’arribada a les 00:00. Compartim trajecte amb varis integrants de l’expedició com els esmentats Xavi i Cris així com amb el Sergi i el Carles que els coneixem mentre esperem l’avió.

L’entrada al país i realització de tràmits formals (visat, targeta sanitària…) és una autèntica odissea a la que no ajuda la calor especialment humida del Camerun en un avançament del que ens esperarà en els propers dies. Som els últims a sortir de l’aeroport. De sobte apareix la Míriam Humanes com per art de màgia i amb ella i una guia local pugem a una furgoneta que ens conduirà fins a un hotel a Buea (ciutat en la que s’iniciarà el trekking). Són 70 km que trenquen la meva estimació de temps de 1 hora per arribar al llit…Excessivament optimista jo, que no comptava amb carreteres en estat molt defectuós, 4 o 5 controls de l’exercit i en ells algun espontani “begut” que amb el beneplàcit de l’exercit ens intenta intimidar i que li donem diners. “L’aventureta” es fa llarga, molta llarga si bé les nostres carteres i patrimoni no s’han vist alterats en tant ningú ha donat diners.

Tot l’anterior, deriva en que únicament tinguem d’unes 3 a 4 hores per dormir ja que a les 8 del matí em d’estar amb el grup esmorzant. Nosaltres haurem estat els últims en incorporar-nos a l’expedició.

Soc l’últim a arribar a l’esmorzar i de fet no és casualitat ni atzar ja que em negava a dormir únicament 3 hores. Allà, després de 3 anys, em retrobo amb el Paco Crestas, impulsor del viatge a través de la seva agència de viatges i amb qui ens havíem conegut en persona al Marroc quan vàrem ascendir al Toubkal.

Desprès d’esmorzar tenim el tradicional “briefing” en que ens expliquen les principals característiques del trekking a completar en els propers dies així com ens presenten l’equip de suport (guies, cuiners, portadors…). El meu “porter” és diu Daniel, se’l veu un noi seriós i responsable.

Molt curiós però el trekking comença des de l’hotel mateix on hem dormit a 1.000 metres d’alçada i a la localitat de Buea. Avui serà dia d’ascensió ja que haurem d’arribar a Fako Lodge (2.850 metres d’alçada) en el que suposa salvar 1.850 metres de desnivell positiu en únicament 7,5 quilòmetres. Per ser el primer dia, el programa no està gens malament i suposarà una pujada amb una pendent mitjana força pronunciada i exigent.

Durant el matí transitem entre la cota de 1.000 metres i 2.000 metres en que ens trobem selva i una important densitat arbòria que juntament a la calor humida fan que l’exigència i esforç siguin més grans. Malgrat la forta calor, el paisatge és molt bonic, salvatge i m’agrada molt on estic em vibra genial l’aventura que començo.

A partir de la cota de 2.000 metres, desapareixen els arbres, fa aparició la sabana i amb ella, comencen a predominar els arbustos. La pendent s’inclina considerablement i amb ella el grup es comença a estirar. A mesura que anem guanyant alçada gaudim de les vistes, tant del mar com del cim alhora que sostre del país, el Mount Cameroon amb els seus 4.095 metres.

A mitja tarda arribem a Fako Lodge, que serà el nostre refugi per la primera nit del trekking. Es tracta d’un bonic complex de cabanes fetes de fusta i construïdes amb el suport de la cooperació alemanya.

Ens preparen “tonelades” d’arròs que no ens acabem, acompanyades de verdures amb una molt ben aconseguida salsa especiada així com pollastre que ens van molt bé per recuperar forces i preparar-nos pel dia de demà que també presenta un programa força exigent. Anem a dormir ben d’hora ja que bona part del grup la nit abans pràcticament no hem dormit.

Ens despertem a les 4:30 ja que ens espera una etapa amb molt de contingut. Concretament haurem d’assolir primer el sostre del país i els seus 4.095 metres salvant un desnivell positiu de 1.245 metres per posteriorment, en un llarg descens arribar al campament de Mannspring a 2.440 metres d’alçada i amb un desnivell negatiu de 1.655 metres per una distància total de 17 quilòmetres.

Sobre les 5:30 / 6:00 del matí ens posem en marxa amb els primers raigs de sol. La pendent que vàrem interrompre ahir continua si bé de manera més moderada tot i que el grup, com ahir a darrera hora, s’estira força. El temps s’altera força a mesura que anem guanyant alçada i la boira i el vent fan acte d’aparició així com les temperatures baixen considerablement. Ens aturem en un refugi en un estat molt precari i mentre esperem els companys decideixo canviar-me pràcticament tota la roba per tal d’anar més i millor abrigat.

Quan arriba la totalitat del grup, prosseguim l’ascens acompanyats en tot moment pel mal temps si bé almenys la pluja no fa acte d’aparició. Caminem ja per territori volcànic i és que al voltant del cim hi ha múltiples fluxos de lava de les diferents erupcions ocorregudes al llarg de la història.

El sostre de Camerun es fa present i romanem una bona estona en ell abraçant-nos, felicitant-nos així com immortalitzant el moment amb múltiples fotografies. No teníem pràcticament visibilitat però això no ens espatlla la nostra “festa”.

Després del cim, continua el terreny volcànic i mentre perdem alçada transitem per múltiples cràters que ens fan gaudir molt d’un trekking amb múltiples contrastos paisatgístics. El grup està content i passant-ho molt bé amb l’experiència. Durant el descens tenim la companyia d’una suau pluja que es converteix en agradable ja que ens treu la suor del cos, molt present per mala fortuna nostra durant tot el trekking.

El descens és llarg però desprès de forces quilòmetres per territori volcànic, la sabana torna a fer aparició així com a l’horitzó divisem la selva, aspecte clarament indicatiu de que hem perdut força alçada. L’últim quilòmetre d’aquesta segona etapa del trekking transcorre per la selva i posteriorment a una jornada de 10 hores de caminar arribem a Mannspring a 2.440 metres. És un allotjament de característiques similars al dia anterior, de fusta i fet també amb la cooperació alemanya.

Durant el sopar les ampolles de vi fan acte de presència i brindem per una jornada exitosa de senderisme en que la totalitat del grup ha fet cim, un autèntic motiu de celebració. No obstant, la festa no s’allarga excessivament i a les 21:30 ja estem dormint ja que ens trobem cansats i al dia següent ens tocarà llevar-nos a les 5:30 per començar a caminar a les 7:00 del matí.

A les 7:00 del matí estem ja en marxa i iniciem una etapa que transcorrerà íntegrament per la selva. Si bé sempre que puc intento evitar-les, surto amb les botes Gore – Tex i de canya alta Bestard per si hi ha fang, aigua, roques o altres elements per les que les meves Sportiva Ultraraptor no són adequades.

Ben aviat de començar la marxa, ens adonem que ens sobren capes de roba si bé em trec les mínimes perquè vull anar amb màniga llarga i pantaló llarg per posar els màxim d’obstacles a mosquits i altres “bèsties”.

L’avançar per la seva no és gens fàcil. La selva d’avui és especialment densa i suposa una sensació inclús claustrofòbica en que només es veu vegetació i més vegetació i es perd tota sensació de profunditat tant horitzontal com vertical. Alhora, també cal extremar la precaució en la trepitjada perquè hi ha múltiples arrels d’arbres que sobresurten del terra, formigues amb molt males intencions i que piquen així com roques humides que suposen autèntiques trampes i abonaments per les caigudes.

Mentre transitem per la selva, el guia que en moments s’ha d’obrir pas fent ús del seu matxet, percep senyals de proximitat d’elefants i demana màxim silenci al grup que es troba fortament a l’expectativa. Realment es perceben les seves ganes perquè el grup pugui presenciar el rei, almenys en grandària, de la selva. Desprès de veure múltiples marques en arbres, femptes gegants, arbustos aixafats…part del grup, a la distància, divisem la “criatura”. Un elefant mascle es desplaça solitari a l’altre vessant de la muntanya…és un moment únic, màgic i autènticament salvatge. Memòries d’Àfrica per tota la vida.

La jornada per la selva s’allarga, excessivament, fins les 12 hores de durada i que és el doble de la previsió de 6 hores del programa. Es nota que els “locals” estan poc preparats alhora que poc acostumats al turisme i tenen poca experiència i recursos per preparar trekkings si bé han fet tot el possible perquè estiguéssim bé.

Acabem la marxa del dia en unes barraques pertanyents a l’Estat en que serà el nostre campament improvisat. Fa moltíssima calor, alguns muntem tendes en les que intentarem dormir sense massa èxit ja que les condicions no són les millors per dormir. No obstant, no quedarà en les nostres memòries el fet de que no haver dormit la nit del 29 de març de 2024 sinó que quedarà en les nostres memòries aquesta dia com una experiència de vida brutal en l’autèntica i salvatge selva africana. El trekking arriba a la seva finalització i l’alçada de 600 metres en la que ens trobem dona fe d’això, el mar i la costa es troben ja ben a prop.

Efectivament no he dormit gens bé però no importa massa, ja ho farem a l’hotel i matalàs que avui ens espera a Bakinguili. Abans en un recorregut i sender molt agraït completem els últims 4 quilòmetres del trekking. Les condicions avui són molt més favorables i la suavitat del recorregut és un premi a l’esforç dels darrers 3 dies. En Daniel em va entrega de la motxilla, l’abraço i li agraeixo la seva impagable feina. Els portadors, els autèntics herois anònims d’aquesta història.

Ens retirem a l’hotel a digerir les intenses emocions d’aquests darrers dies. Una vegada més Asante Àfrica. Quant d’aprenentatge en tant poc de temps, quanta intensitat de vivències en tants pocs dies. Fins ben aviat Àfrica.