ᐅ Cim Núm. 9 Mount Ararat (Turquia) | Top Summits of the World

CIMS

CIM Nº 9: ARARAT (TURQUIA)

TURQUIA

ARARAT

25 / 07 / 2022

ALTITUD

5.137 m

ÒSCAR SOLSONA I ANDREU LÓPEZ

NIVELL DIFICULTAT

MITJÀ

CRÒNICA

Porto setmanes preparant aquesta ascensió, treballant la resistència i l’aclimatació així com invertint en material específic, necessari per les condicions de fred que ens trobarem. Estic a parts iguals motivat alhora que impacient. El Mount Ararat serà la muntanya més alta a la que mai haure pujat.

Aterrem després de 3h 30 min de vol i a primera hora de la tarda a Istanbul juntament amb Oscar Solsona i ben aviat coneixerem el primer company d’expedició. El Jordi Guasch ve de Barcelona i com nosaltres, prèviament a pujat al Toubkal …junts en una furgoneta de la nostra agencia local, Ararat Travel, travessem la gran i caòtica Istanbul (15,5 milions d’habitants). La ciutat desprèn moviment, creixement i evolució / modernització respecte l’any ’02 en que vaig estar-hi amb els meus pares.

Aquest primer dia de viatge ens deixarà un petit lapse temporal per estirar les cames per la ciutat així como visitar alguna de les seves principals mesquites i començar a fer-nos amics de la cuina local.

La segona jornada del viatge serà d’aproximació al Kurdistan (territori al nord del país frontera amb Iran i Armènia on es troba la muntanya ) així com de presentacions i de conèixer els integrants del grup en que hi haurà una bona representació de catalans (Oscar, Jordi, Natàlia amb qui havíem compartit algun entrenament de preparació, Ricard, Eva i servidor). En el grup també trobarem una bona representació d’Andalusia (Cristina la benjamina del grup, Jesús “l’avi” de l’expedició, “curro” de Cadis i Amanda de Granada) així com una representació basca (amb el “Guille” i el “Patxi” els dos amb força muntanya a les cames), la parella madrilenya Sergio i Amanda així com la val·lisoletana Ester.

Junts agafarem un vol intern de 2 hores fins a Imlil al nord del país on ens esperarà el nostre “sherpa” i guia local Orhan. D’allà ens dirigirem a Dogubeyazit, ciutat frontera amb Irán i que es troba molt propera a l’inici de la ruta. En aquesta jornada de transició aprofitarem per fer una mica de turisme per la ciutat i ja divisar a la llunyania la coneguda també com a muntanya del Arca de Noé que amb els seus 5.137 és el sostre de Turquia.

En el nostre dia 3er de viatge ens recullen a l’hotel diverses furgonetes i ens condueixen fins a “Eli” que a 2.200 metres d’alçada serà el nostre punt d’inici de la ruta i lloc on coneixerem els nostres aliats “animals” en aquesta aventura i que són els cavalls que carregaran amb el nostre equipatge. El nostre primer dia de muntanya no presenta grans exigències físiques i després de 4 hores de lenta ascensió per aclimatar bé, arribarem a l’objectiu del dia que és el Camp Base 1 a 3.200 metres. Serà la nostra casa la major part dels dies d’expedició i ens familiaritzem amb els diferents espais del mateix així com intentem seleccionar una tenda que estigui en territori pla i silenciós per descansar de la millor possible. No estic cansat físicament però si amb mal de cap que em dura unes hores fins que el col.lectiu mèdic de l’expedició (tenim 2 infermers i 1 doctora entre els companys) em “prescriu” una eficaç i ràpida medicació.

El segon dia de l’expedició és un clàssic a l’alpinisme. Guanyar alçada per tornar-la a perdre amb la finalitat d’aclimatar bé. Sortim del camp base 1 i de manera molt lenta i gradual pugem fins la cota 4.000 m (lleugerament inferior al camp base 2) El paisatge és molt sec i sense excessius atractius. Els guies tenen molt clar el ritme a portar i el que ens ha de portar a l’èxit i és que tot el grup arribi al cim.

A la tarda alguns companys aprofiten per seguir amb l’aclimatació. No és el meu cas que em quedo a la tenda llegint el meu regal de Sant Jordi, un llibre que tracta l’ascens als 14 muntanyes de 8.000 metres de l’alpinista asturià Jorge Egocheaga i que em te atrapat en el bon sentit.

En el 3er dia completem uns 1.000 metres de desnivell positiu per arribar al Camp Base 2 a 4.200 metres. Es tracta d’un camp base força perillós donat que cauen algunes roques a les tendes…tenim per veïns de tenda una mare i el seu fill polonesos que s’han unit al nostre grup. Tinc una llarga història amb el poble polonès i per variar amb ells teixim una bonica amistat…el nen amb únicament 15 anys ja havia visitat 75 països i la mare 99.

Ens forcem a anar a dormir aviat ja que a les 12:00 de la nit ens despertarem. Tanco els ulls, que no dormo, durant 4 hores. En el nostre 4rt dia d’expedició comencem a caminar a la 1:00 de la matinada i els diferents membres del grup comencen a experimentar diferents sensacions fruit de l’alçada. En el meu cas tot i que em mantinc al capdavant del grup, noto la falta d’oxigen i em costa respirar. No obstant, i a mesura que vaig guanyant alçada, les males sensacions inicials van desapareixent i em trobo fort i en perfecte estat de cames i pulmons així com tampoc noto el mal d’alçada. Em sento en connexió plena amb la muntanya.

Arribats a 4.800 metres apareix la primera neu si bé amb un gruix poc significatiu, tant poc significatiu que els grampons podrien arribar a ser prescindibles. Per prudència ens els posem.

En aquesta part final de l’ascensió, el clima comença a canviar i arriba temporal amb vent i boira que limita la visibilitat així com porta a una sensació tèrmica de – 20 graus de temperatura. El grup és comença a estirar i és que alguns companys han de gestionar diferents problemes en forma de dolors musculars, estomacals… Malgrat aquestes dificultats dels darrers metres, el grup arriba íntegre i feliç a dalt a 5.137 metres. És la meva alçada màxima de sempre. Una emoció especial m’envaeix. Em cauen llàgrimes de content. L’Arca de Noé també tenia lloc per nosaltres.